Negociació o construcció?

Com qualsevol procés d'intervenció calia establir un llenguatge comú entre professionals, un intercanvi de narratives, una avaluació de coneixements previs i esquemes mentals compartits. Sense aquest punt de partida no podíem dissenyar una intervenció ajustada a les circumstàncies. I em semblava curiós com, des de la secretaria de la universitat anomenaven "negociació" a un acte que per la seva naturalesa seria més encertat anomenar "construcció".


La segona entrevista que vaig tenir amb la professional referent del DOP, la Carme, va ser per poder desenvolupar la pràctica d'avaluació que proposava l'assignatura del practicum. L'objectiu principal de l'entrevista era millorar el coneixement respecte el centre, el funcionament del DOP i les funcions que duien a terme els professionals que el formaven. 

La teoria i les lectures que ens va recomanar la professora de l'assignatura em van ser d'utilitat per a la planificació de les qüestions que volia resoldre. No obstant, vaig anar a l'entrevista amb la sensació que el context que aconseguiria descriure a resultes d'aquella conversa no podia englobar tot el que conforma i interactua amb la tasca de les psicopedagogues del centre. Encara no disposava de observacions pròpies perquè, sense el conveni signat per la universitat, no podia iniciar les pràctiques.

La trobada es va iniciar una mica més tard degut a que la Carme va haver d'atendre un alumne que estava molt nerviós, el qual va venir al despatx del DOP perquè l'entrevista pogués tenir lloc. Durant el temps d'espera la resta de psicòlogues del departament em van donar la benvinguda i vam intercanviar unes quantes preguntes de coneixença en les quals va sorgir una de molt interessant: on t'agradaria estar (referint-se a quina etapa volia centrar les pràctiques) i quines pràctiques has de fer? (referint-se al tipus d'intervenció que havia de desenvolupar al centre). En aquell moment no li vaig donar més importància i vaig respondre que tot i ser mestra de primària no tenia cap preferència o inconvenient per treballar a qualsevol etapa. Pel que fa al tipus d'intervenció no volia decidir sense saber quines necessitats tenien o on podia ser més útil la meva tasca.

Una vegada vam iniciar l'entrevista li vaig demanar el consentiment per gravar-la i malgrat la incorporació d'estímuls sonors provinents de l'alumne, les companyes de despatx i el trànsit del costat de la diagonal vam sortir-ne prou satisfetes.

No va ser fins que, posteriorment, vaig començar a redactar el treball i hem vaig adonar que aquelles dues preguntes que m'havien formulat eren un punt clau en l'inici de les pràctiques. Així com jo necessitava informar-me sobre el context del qual anava a formar part i en quin espai podia esdevenir una participant útil, elles necessitaven saber cap on centraria els meus esforços, la meva atenció i per tant la meva intervenció. 

Com qualsevol procés d'intervenció calia establir un llenguatge comú entre professionals, un intercanvi de narratives, una avaluació de coneixements previs i esquemes mentals compartits. Sense aquest punt de partida no podíem dissenyar una intervenció ajustada a les circumstàncies. I em semblava curiós com, des de la secretaria de la universitat anomenaven "negociació" a un acte que per la seva naturalesa seria més encertat anomenar "construcció".